L’art de les joguines: representacions dels jocs infantils en l’art modern i contemporani –  Laura Cornejo Brugués

«Els artistes contemporanis no defugiran aquest darrer glop: ¡el camí de l’estil passa pel ninot!»  (1)

Oskar Schlemmer

Paul Klee, Titelles, 1916-925; Hannah Höch, Nines Dadà (1916), Alma Siedhoff-Buscher, Joc de construcció (Bauhaus Bauespiel), 1923; Tony Oursler, Vision Tracey Doll, 1994 © Tony Oursler/Fox Jensen Gallery

Malgrat que la historiografia artística tradicional no li ha dedicat l’atenció merescuda, la interrelació entre l’art modern i el món de les joguines és complexa i profunda. Des del Romaticisme, i com ho demostren els escrits de Novalis, Schiller i Schlegel, la infància és reconeguda com una etapa fonamental en el desenvolupament de les persones, que requereix una atenció diferenciada. L’infant es col·loca en el centre de la utopia moderna i Baudelaire, en El pintor de la vida moderna (1863), proclama que «la genialitat no és res més que la infància recuperada a voluntat». El pensament artístic s’elabora amb molta intuició però tanmateix amb el dia a dia, i de ben segur, amb bona part dels somnis infantils. És en aquesta infància on neixen moltes de les obsessions de l’artista i on s’educa la seva percepció; pintors com Monet, Cézanne i Balthus afirmaren que volien ser «nens per sempre». Amb jocs i joguines explorem, descobrim i aprenem a interpretar, a representar i a simbolitzar el món: la joguina desborda la imaginació individual. Anàlogament, la necessitat atàvica de jugar, i de crear objectes amb els què jugar, reflexlecteix la realitat social i cultural de cada època. Walter Benjamin, autor d’una sèrie de crítiques brillants sobre exposicions de joguines i llibres infantils (2), assenyalava que la història cultural de les joguines posava de manifest, no només que la joguina es deu a l’esperit infantil, sinó també a un símptoma del procés de construcció de la societat; en conseqüència, el món de la infància podria comprendre’s, igual que l’art popular, com una «configuració col·lectiva», o un univers de signes que expressa una situació històrica específica.

Els moviments vuitcentistes de l’Arts and Crafts i l’Art Nouveau van interessar-se pel disseny dirigit als nens i autors fonamentals de la literatura i la teoria poètico-artística com Charles Baudelaire, Heinrich von Kleist i Rainer Maria Rilke, van profunditzar en la substància i el rol de les nines, les joguines o les titelles en la vida de l’home i de l’infant, en tres assajos breus (3). Uns objectes que per un costat, semblen tenir vida pròpia, però per un altre, no responen ni reaccionen com ho faria un ésser viu. Amaguen un misteri, un enigma que causa perplexitat en l’observador, i que és rellevant per al poeta i l’artista, que descobreix entre aquests objectes i l’home una extranya afinitat o aire familiar. Tot obrint perspectives insòlites i inqiuetants sobre l’ésser i l’existència, aquests escriptors detecten en les joguines i ninots una àanima o una vida -una espècie de vida- que no per indeterminada és menys real al seu nivell i a la seva manera enigmàtica.

És en aquest context quan, a principis del segle XX, el joguet modern suposa una font d’inspiració per a les avantguardes històriques (4), i la fascinació pel món de la infància i per aproximar als nens les formes i conceptes de l’art té un pols constant. L’acostament de la joguina a l’esfera artística, amb la representació en les obres d’art d’objectes infantils com nines, ninots o titelles, o la ideació de jocs educatius, mòbils o fotollibres, implica una concepció nova dels processos creatius i esdevé un vehicle d’expressió antiacadèmic; la unió indissoluble de l’art i el joc simbolitza una transformació de la realitat, que fa real tot allò imaginat. Molts artistes intenten sacsejar les convencions de l’ensenyança oficial mitjançant la regressió experimental a un estat de gràcia visual i suposadament infantil. Grans mestres del segle passat com Kandinsky, Klee, Matisse, Picasso, Miró i Dubuffet tenen nodrides col·leccions de dibuixos infantils i n’estudien les distorsions, espontànies o premeditades, com si poguessin trobar en elles, igual que en els somnis segons Freud, una via directa cap a l’inconscient.

Coincidint amb els nous plantejaments didàctics i pedagògics, la joguina esdevé un  germen de llibertats per a la creació artística; una opció que semblaria minoritària i marginal, però on indubtablement, hi aflora la imatge del món modern. L’art d’avatguarda veu afavorit el seu accés a la infància a partir de les noves teories educatives i per artistes que les van analitzar en profunditat (com és el cas de Joaquín Torres-García, Kurt Schwitters o Lázló Moholy-Nagy, per posar tres exemples notables), on cal afegir-hi els estudis psicoanalítics freudians i dels seus seguidors (també de gran influència en l’art) que varen ajudar a la pedagogia criticant-ne els sistemes tradicionals. El dibuix del nen també serà objecte d’investigació per part d’artistes i pedagogs, que s’interessen per aquesta singular activitat originada pel joc i la necessitat d’expressió, capaç de reflectir amb precisió sensacions, sentiments, aspiracions i coneixements, o un conjunt de realitats incomunicables per altres mitjans. Moltes d’aquestes aportacions, tant específicament lligades a l’univers infantil, es consideren avui exemples destacats del millor constructivisme, del surrealisme o de qualsevol de les corrents plàstiques i literàries pertanyents als moviments d’avantguarda. (5)

Entre les dècades de 1910 i 1930 els artistes moderns, gràcies a la innovadora transgressió de gèneres entre les arts aplicades i les arts lliures, van crear unes joguines vertaderament incomparables. Amb la projecció col·lectiva cap al futur que caracteritza tots els -ismes, el surrealisme, el dadaisme, el cubisme, el constructivisme, el futurisme, la Bauhaus i el De Stijl, tracten l’art infantil segons una innocència de la mirada en grau d’aportar l’anhelada novetat i l’originalitat que nodria les bases d’aquestes corrents artístiques. (6) Des dels primers experiments cubistes, Picasso omplirà les seves creacions amb referències al món infantil i a la joguina de manera freqüent: siluetes de paper o cartró, ocellets i altres animals fets de fusta i os, nines pintades a mà i enginyoses figuretes retallades de paper. Des d’una perspectiva més expressionista, ho farà també Paul Klee, ideant les famoses titelles de guant creades per al seu fill Fèlix que composen una grotesca sèrie de personatges a base d’objets trouvés.

Pablo Picasso, Maya amb nina i cavallet, 1938; Andy Warhol, Clockwork Panda Drummer, Toy Paintings series, 1983
©Andy Warhol Foundation; Joaquín Torres García, Elefants, Aladdin Toys, 1928; Urs Fischer, Osset groc, 2011

Probablement és el futurisme italià el primer a mostrar un interès públic per les joguines en el seu manifest Reconstrucció futurista de l’univers, publicat al 1915. Els joguets creats per Giacomo Balla, Fortunato Depero i Gerardo Dottori van tenir un fort ressó a l’època, arribant a mostrar-se en exposicions de cobertura internacional. Els futuristes són els artistes d’avantguarda que millor assumeixen la joguina de manera conscient, no intuïtiva, sinó profunda i extensivament, i aquesta esdevé un assumpte nuclear en les seves teories i pràctiques artístiques. Si en el manifest expressen el desig de “reconstruir” el món des d’una concepció nova de l’art modern, entre els aspectes tractats hi apareix la descripció de les característiques que hauria de posseir la joguina futurista, capaç de desenvolupar les competències físiques dels nens i alimentar, no només la imaginació dels infants, sinó també la intuïció i l’instint entre els adults.

El surrealisme també aposta per una visió lúdica de l’art. En els escrits fundacionals del moviment s’hi concebeix una democratització del procés creatiu, com si fos un joc que qualsevol pot practicar mitjançant l’escriptura automàtica o el cadàver exquisit. Un cas paradigmàtic és el d’Alexander Calder, un dels artistes plàstics surrealistes més universals, que creava amb el mateix entusiasme els cèlebres mobiles i stabiles (7) (dels quals podem extreure’n el component lúdic), unes escultures de filferro o un circ de joguina confeccionat amb materials bàsics com draps, fustes i gomes. El maniquí surrealista estarà fortament relacionat amb la nina, o millor dit, amb nines d’una feminitat adolescent “ideal”, imaginades de forma obscena com a fetitxes i joguines per Hans Bellmer. La musa surrealista també és quelcom de l’estil d’una nina: l’ideal de feminitat d’André Breton era la femme-enfant o la dona-nina.

Molt destecable és el rol de la joguina en les avantguardes soviètiques, si tenim en compte que la producció de jocs amb finalitats educatives devia ser fonamentalment en aquella societat revolucionària, convençuda que l’art podia canviar la realitat, i que la transformació cultural i social s’exercia en l’educació des de la infància. Dins el Suprematisme, una tendència artística que expandeix les possibilitats de l’abstracció geomètrica, Kazimir Malèvitx fabrica els “arquitectons” o maquetes d’edificis amb cert interès lúdic; en quant al Constructivisme, el polifacètic Alexandr Ródtxenko crea unes joguines i uns fotomuntatges que van tenir molta influència en artistes de tota Europa, com en el txec Minka Podhajská o l’alemany Lyonel Feininger. En escoles com la Bauhaus de Weimar, que es fa responsable de la professionalització del treball de l’artista i el dissenyador, el lema “aprendre fent” i la importància d’allò lúdic en el procés creatiu són cabdals. Els seus membres van idear artefactes infantils per ser produïts en sèrie i comercialitzats, com en el cas dels fotollibres de Steichen o els jocs educatius d’Alma Siedhoff-Buscher. Alma és l’única artista que, entre 1923 i 1928, es centra quasi exclusivament en el disseny per a nens i publica articles sobre el tema de les joguines artístiques. (8) La multifuncionalitat, versatilitat i capacitat de transformació de les seves creacions és francament revolucionària; en comparació a les nines de segles passats, que gairebé no es podien tocar, les seves “nines llançables” o Wurfpuppe, qüestionaven el rol de gènere, facilitant l’accés per part dels nens a les nines. A més, aquest invent, patentat al 1926, convertia les diferents qualitats dels materials en un tema creatiu: les Wurfpuppe eren de malla de vímet trenat amb una bola de fusta com a cap, peus i mans, i vestits de fil.

Exceptuant l’edició de llibres, tant sols una minoria d’artistes d’avantguarda van veure les seves aportacions distribuïdes comercialment. (9) Una de les firmes que posa al mercat les joguines modernes és Aladdin Toys, creades per l’uruguaià Joaquín Torres García, o un dels grans paradigmes de la unió entre art i joguina. La seva aproximació als dos móns és interessant perquè en els seus jocs conviuen diversos llenguatges artístics com ara el noucentisme, el constructivisme, el cubisme i el surrealisme. En el cas del pintor i dissenyador gràfic Ladislav Sutnar, els seus jocs de construcció es reconeixen mundialment quan s’instal.la als Estats Units al 1939. Build the town (Construir la ciutat) era un joc amb possibilitats infinites en la combinació de formes i colors a l’hora de construir fàbriques, gratacels i àrees urbanes. És només en els anys seixanta i setanta quan l’explosió del mercat de la joguina culmina, i al 1983, un altre avantguardista com Andy Warhol exposa 128 quadres pintats especialment per nens, o unes joguines pintades que formen la sèrie Toy Paintings: l’ós panda tocant el tambor, l’avió, el papagall, la nau espacial, el cotxe de polícia, un mono i un helicòpter.

Fins a la Segona Guerra Mundial molts artistes, escriptors i pensadors abracen la idea que els infants són el símbol vivent dels canvis que les societats esperaven amb el trànsit de mil·leni. L’impacte de la joguina artística moderna i la manera en què va suposar una font d’inspiració per l’art d’avantguarda ens ajuda a comprendre el procés d’experimentació vers aquests conceptes, que reflexionen al voltant de les joguines i la seva funció, no tant sols educativa i lúdica, sinó també sobre les capacitats estètiques, així com el rol lúdic inherent a les obres d’art. A més de constituir en el seu conjunt un patrimoni excepcional de la modernitat, pensada a través de la innocència de la infància, les joguines de la modernitat, precisament pel seu significat múltiple, contribueixen a repensar des de la contemporaneïtat assumptes i aspectes de la mateixa història de l’art del segle passat. Les joguines artístiques remeten a qüestions teòriques perquè serveixen per a repensar valors i convencions de l’estatus d’obra d’art, i a mètodesi rituals de legitimació vigents encara avui en el sistema de l’art.

Fortunato Depero, Al Teatre dels infants/Balls plàstics, 1918; Minka Podhajská, Personificacions d’entremaliadures
infantils, 1930; Paolo Ventura, L’ autòmata, series #8, 2010 © Paolo Ventura Photography; Brian McCarty,Vida al
camp de refugiats, War – Toys series #2, 2011-2016 ©Brian McCarty Photography

Cites.

[1] Schlemmer, Oskar, «Diario. 23 de agosto de 1930», en Escritos sobre arte. Pintura, teatro, ballet: cartas y diarios, Barcelona: Paidós, 1987, p. 120.
[2] Walter Benjamin, que era col·leccionista de llibres infantils, escriu entre 1924 i 1931 una sèrie de crítiques sobre exposicions de joguines i llibres, en especial «Joguines i joc», sobre el Kinderspielzeug aus alter Zeit de Karl Gröber (1928); i «Elogi de la nina» sobre el Puppen und Puppenspiele de Max van Boehn (1929). Ambdues es troben publicades a Benjamin, Walter, Juguetes, Madrid: Casimiro, 2015, pp. 25-32 i pp. 37-45.
[3] Ens referim concretament als textos de Charles Baudelaire, La moral del juguete (1853); a l’assaig filosòfic de Heinrich von Kleist, Sobre el teatro de marionetas (1810); Rainer Maria Rilke, Algunas reflexiones sobre las muñecas de cera de Lotte Pritzel (1914).
[4] En aquest àmbit d’estudi destaquem, en el context nacional, el catàleg de l’exposició Los juguetes de las vanguardias, celebrada al Museu Picasso de Màlaga entre el 4 d’octubre de 2010 i el 30 de gener del 2011. En àmbit internacional, el catàleg de la exposició Century of the Child: Growing by Design, 1900-2000, celebrada al Museu d’Art modern de Nova York entre el 19 de juliol i el 5 de novembre del 2012.
[5] Pérez, Carlos, «El niño en el centro de la utopía moderna», a Los juguetes de las vanguardias [catàleg de l’exposició], Museu Picasso de Màlaga, 2010, p. 66.
[6] Els moviments d’avantguarda de la primera meitat del segle XX es desenvolupen en cicles caracteritzats per fortes crisis i tensions, que d’alguna manera poden comparar-se a les del nostre món actual; els avenços tecnològics i científics seguits de crisis financeres i recessió, permeten entreveure la necessitat d’una reorganització social, econòmica i de pensament. L’esperit de la modernitat ho impregna tot propugnant la substitució d’allò vell i caduc per la novetat, l’originalitat i la sofisticació tecnològica. També foren anys de grans progressos en el camp de la psicologia i les ciències socials, en els que començaven a formular-se les teories psicoanalítiques i els moviments de renovació pedagògica.
[7] Alexandre Calder és especialment conegut per ser el creador dels mobiles, un tipus d’escultures cinètiques que es mouen gràcies a l’acció d’un motor o per l’acció dels corrents d’aire. Per contra, les escultures estàtiques de Calder es coneixen com stabiles.
[8] Assenyalem els articles d’Alma Siedhoff-Buscher, Kind-Märchen–Spiel–Spielzeug [Nen–Contes– Joc–Joguines] de 1925, Kindermobel und Kinderkleidung [Mobles per a nens i roba infantil] i Freie Spiele–Lehrspiele [Jocs lliures-Jocs didàctics], ambdós escrits al 1926.
[8] Quan apareixen les noves tendències artístiques en matèria de joguines, en el terreny del mercat internacional del joguet infantil predominaven models de finals del segle XIX, com ara nines i accessoris per jugar amb elles (cases, cuines, botigues), jocs de construcció (arquitectures i trenca-closques), joguines mòbils (patins, balancins) i alguns objectes amb finalitat didàctica com abecedaris. A aquests models s’hi afegeixen les joguines de llauna, que van prevaldre en el mercat fins als anys cinquanta del segle XX.


Biografia.

Laura Cornejo és llicenciada en Història de l’Art i doctorand en Teoria i Cultures de l’Art Contemporani a la Universitat de Girona. La seva trajectòria professional es desenvolupa principalment entre Catalunya i Itàlia. Com a gestora artística i cultural ha treballat per la Biennal de Venècia en diferents projectes per als esdeveniments col·laterals, i ha estat la directora de comunicació i relacions internacionals per a My Biennale Gude Venice. Amb experiències vàries en l’organització d’exposicions per galeries i fundacions, concursos creatius i mostres d’art, actualment és comissària resident al Centre Cultural Les Bernardes (Salt), cocomissària i membre del comitè artístic de la plataforma digital per a les arts visuals de Milà, M-WAM/ Milano World Arts Map, i membre de la Junta dels Amics del Museu d’Art de Girona: també és fundadora i directora d’IMAGIVE, un projecte de turisme d’art per a les ciutats de Girona i venècia. Com a crític d’art ha signat textos en catàlegs de mostres individuals i col·lectives, i ha publicat articles en revistes d’art contemporani nacionals i internacionals (Artishock, Il Fotografo, A*Desk, The Naked, L’Aperitiv o Illustrato, My Art Guides, entre d’altres).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s